Ni Goliat és tan gran ni David tan petit

L’ampolla s’ha encetat. BANKIA ha estat la primera en sortir a la llum, però no serà pas l’última. Fins ara, a Madrid, s’ho miraven amb distància, com si la cosa no anés amb ells. Un cop destapada la caixa dels pecats, comproven que el que tenien a casa era una quantitat tan gran d’escombraries que no els hi ha quedat cap altre remei que començar a “fer dissabte”. 

No fa tan temps que els mitjans de comunicació asseguraven, un cop rere l’altre, que el sistema financer espanyol era dels més solvents del món. La informació, doncs, no és fiable i no sempre obeeix a criteris periodístics (serà que els mercats també dirigeixen l’opinió pública?).

No sóc especialista amb economia, ni tan sols en tinc coneixements, però crec que seria bo que l’Estat permetés que aquelles entitats bancàries que no poden fer front a les seves obligacions es declaressin en concurs de creditors (abans anomenada “fallida”), sense intervenir en el curs natural del procés econòmic.  

El govern espanyol (PP) s’omple la boca dient que és un partit LIBERAL però practica l’intervencionisme més propi de països socialistes, això sí, només  en ocasions especials: per salvar el cul als bancs i als quatre amics que desmaneguen el país. Els ciutadans agrairíem que aquests gestos socialistes del govern de la dreta anessin dirigits als ciutadans (dret a l’educació, dret a la vivenda, dret al treball, dret a la sanitat,...) i no a les empreses privades dels quatre mafiosos de sempre (coi de país!). Aquest comportament, però, té una explicació: les entitats públiques (Estat, CCAA, municipis,...) també deuen diners als bancs i, per tant, no pixen on volen sinó on els hi deixen.

Tot i la gravetat de la situació, continuo sostenint que seria bo deixar que els bancs fessin fallida. Per què?

1er- En la situació econòmica actual, moltes empreses tenen greus dificultats per tirar endavant i no reben cap tipus d’ajuda per part de cap entitat pública. És més, els bancs que han rebut diners d’Europa per cedir crèdit a les empreses tenen l’aixeta ben tancada i utilitzen els diners rebuts per pagar els seus propis deutes (indicis de malversació de fons públics?)i no pas per donar crèdit. Per tant, no és just que els bancs rebin diners públics si són empreses privades. Si l’única solució que els hi queda és declarar-se en concurs de creditors, mala sort! Us haureu de guanyar les garrofes amb una altra estafa. En aquest país, fins i tot, moltes famílies s’han declarat en concurs de creditors, no només les empreses. Som o no som tots iguals davant la llei? Tot és una farsa. 

2on.- Pel que fa als dipòsits dels ciutadans, aquests queden garantits fins a 100.000 euros. Si teniu la sort de tenir més de 100.000 euros en metàl·lic, el que heu de fer és dividir els “calers” i dipositar-los en diverses entitats bancàries espanyoles de manera que, en cap cas, el dipòsit en una mateixa entitat bancària superi els 100.000 euros. D’aquesta manera, els vostres estalvis queden garantits pel fons de garantia de dipòsits, segons el Reial Decret 2606/1996, de 20 de desembre, sobre fons de garantia de dipòsits en entitats de crèdit, modificat pel Reial Decret  628/2010, de 14 de maig. El més important és no estendre el pànic, aquests diners estan garantits (a no ser que l’Estat també faci fallida).

3er.- Els més perjudicats, en cas que l’entitat bancària es declari en concurs de creditors, són els accionistes. Ara bé, comprar accions és una operació de risc. Quan els bancs obtenien beneficis, els accionistes es van fer d’or via repartiment de dividends (no repartien pas els beneficis dels bancs entre els ciutadans, oi?). Així doncs, que assumeixin el risc que van acceptar quan van comprar les accions i que comuniquin el crèdit que tenen contra el banc a l’administrador concursal i a la cua! A veure si cau alguna cosa o si queda res amb què satisfer el crèdit. El que no pot ser és que paguin justos per pecadors.

Desconec com acabarà el país ni quan sortirem de la crisi. El que sé del cert és que res serà com abans (“allò no tornarà”) i com més aviat ho assumim i deixem de pensar amb el que teníem i ens centrem amb el que tenim i amb el que vindrà, més aviat ens en sortirem. “No hay mal que por bien no venga” és una bona dita si no fos perquè el “mal” sempre el suportem els ciutadans de peu i del "bien” sempre se’n beneficien els polítics, banquers i els fills de puta que no foten brot. N’estic fins als pebrots!

La sort o la desgràcia de ser dona

Segons la definició donada pel IEC (segona edició) el feminisme és un "moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres". Si som coherents amb aquesta definició oficial, moltes de les dones que es declaren feministes no ho són o ho són a mitges. Per exemple, una dona que deixa de treballar fora de casa i decideix lliurement dedicar la seva vida a cuidar de la família i la llar, és menys feminista que una altra que no ho fa? La critiquem i la jutgem amb antelació sense conèixer la seva voluntat en la presa d'aquesta decisió. I aquest és el nostre problema, que ens basem en estereotips o en patrons culturals establerts. La dona és un sexe meravellós i complex, sovint menyspreat socialment, és cert. No podem obviar la realitat: en l'àmbit laboral està menys valorada que l'home i la seva retribució econòmica és menor (tot i que realitza les mateixes funcions que l'home), té poca presència en els consells d'administració de les grans companyies i en els càrrecs governamentals, és jutjada per la seva curta o llarga trajectòria sentimental, per la seva aparença i manera de vestir i moltes altres barbaritats que sabreu de sobres. Res que no sapigueu, vaja. Les arrels culturals en aquest aspecte són molt fortes al nostre país i costarà arrencar les males herbes. No som tant diferents com ens pensem dels països que tantes vegades critiquem per la vulneració que, constantment, fan del principi universal de no discriminació per raó de sexe. Contràriament, algunes tribus africanes s'organitzen mitjançant un sistema matriarcal (evidentment, tampoc és un sistema igualitari, però és exemplificatiu). Algunes de nosaltres hem nascut en una família on els parents col·laterals de segon grau masculins rebien un tracte "subtilment" favorable respecte del que rebien les noies. En el meu cas, als meus germans els deixaven sortir fins més tard que a mi, fumar dins de casa, sortir amb noies sense impediments, mai anaven a comprar ni estenien la roba. Amb el temps, una va creixent i veient el panorama, es dóna compte que això no va amb ella i comença a actuar com ho faria un noi. Aquesta va ser la meva decisió als voltants de l'edat de 15 anys: faria el mateix que feien ells. Com era d'esperar, aquesta decisió em va portar uns quants maldecaps però, vist des de la distància, no me'n arrepenteixo, essent conscient que no vaig fer res diferent del que feien ells i, per tant, no havia de permetre que m'invaís cap sentiment de culpabilitat. Qualsevol pas que feia anava seguit d'un grapat de retrets (tant dins com fora de casa) pel sol fet de ser una noia que volia ser tractada com un noi. No he canviat gens des d'aleshores. Cada dia continuo lluitant perquè em tractin com a un home però sense deixar de ser una dona. També sóc conscient que no tots els homes són capaços d'acceptar tenir a algú al seu costat que els tracti de tu a tu, és una de les limitacions intel·lectuals més esteses entre el sexe oposat, per molt que ells ho neguin. Reconeixem-ho, de vegades ens hem fet les tontes per no ofendre'ls. Doncs jo us recomano que, si encara no ho feu, apliqueu el següent mètode disuasori (fantàstic per desempallegar-te dels cargols) consistent en demostrar en tots els àmbits de la vida que sou (si és que realment ho sou) més intel·ligents que els vostres homòlegs masculins, i si no són capaços d'acceptar-ho és que tenen un problema molt greu i, probablement, no mereixin ni un segon de la vostra valuosa vida.

Em sap greu, ho sento.

Us demanó perdó en nom d'aquells que ho haurien d'haver fet abans de morir plàcidament. Us demano perdó en nom de tots els polítics "demòcrates" que han lloat els mèrits d'un assassí que mai ha estat jutjat. Us demano perdó per haver deixat que algú com ell ocupés un escó durant tants anys. Us demano perdó per la poca democràcia que tenim en aquest país. Us demano perdó per no reconèixer les víctimes de la dictadura franquista. Us demano perdó per no restaurar la seva memòria. Us demano perdó per no recuperar els seus cossos de les fosses comunes. Us demano perdó per haver-vos deixat sense pare, germà o fill. Us demano perdó per silenciar-vos i fer-vos invisibles. Us demano perdó per menysprear les seves morts. Us demano perdó per no respectar-vos. Us demano perdó per no parlar d'ells ni del que va succeïr. Us demano perdó per no anul·lar els "judicis" sumaris. Us demano perdó per estar governats per una colla d'inútils. Us demano perdó per deixar que ens governin. Us demano perdó per haver-los votat. Us demano perdó per haver-vos destrossat la vida. Us demano perdó per convertir en culpables a persones innocents. Us demano perdó per permetre que uns assassins puguin governar. Us demano perdó per les atrocitats que va cometre un règim impune. Us demano perdó per la quantitat de relíquies que encara en resten. Us demano perdó per conèixer gent que defensen el que van fer. Us demano perdó perquè les vides dels vostres éssers estimats no hagin estat suficients per despertar la consciència humana. Em sap greu haver despertat tan tard. Ho sento molt.

Això és un putiferi!

Creia que trigaria força temps en tornar a escriure sobre l'actual President del govern espanyol, el Sr. Mariano Rajoy, entre d'altres coses perquè les seves compareixences públiques són cares de veure, però el cert és que les poques vegades que tenim el "privilegi" d'escoltar-lo, no deixa indiferent ningú, ans al contrari. A mi personalment, em deixa bocabadada, com quan veig un vídeo de l'APM, que sembla que no pugui ser veritat peró ho és, amb la diferència que no em fa ni punyetera gràcia. Ara ha obert boca per culpar a les malanomenades "autonomies" del dèficit de l'estat espanyol. Ràpidament, el Sr. Mas ha sortit a treure pit i a explicar als seus quasi homòlegs europeus el que el govern espanyol no diu: Catalunya està complint amb els deures de contenció de despesa i el dèficit de les autonomies respecte del total de l'estat suposa únicament un 20%. Per tant, el restant 80% és directament atribuïble al govern central. El Sr. Rajoy, però, segueix culpant a les autonomies de gastar més del compte i amb aquesta premissa es permet intervenir en els pressupostos autonòmics (que suposa una greu limitació de l'autogovern de Catalunya) i, perquè no dir-ho clar i català, veu en aquests temps difícils una oportunitat irrepetible per acabar amb qualsevol aspiració nacional de Catalunya (i sense que sigui necessari treure tancs al carrer). El dèficit, la despesa, els mercats financers, l'atur,... tots aquests conceptes econòmics són l'eina ideal per silenciar qualsevol iniciativa tendent a assolir la independència. El que passa per alt el Sr. Rajoy és que qui s'ha d'estrènyer el cinturó és el govern central, que els catalans ja fa temps que ens l'estrenyem (recorda el 759 milions d'euros que ens deu?), que les retallades ja ens les apliquem de facto i amb antelació (sense que ningú ens ho demani) i que si el que vol és acabar amb els nacionalismes i recentralitzar encara més aquest estat, que ho digui ben clar i que ensenyi les cartes obertament. Doncs, de moment, qui està acusat i imputat per malversació de fons públics, tràfic d'influències i no sé quants delictes més són el Sr. Jaime Matas i el Gran Francisco "Franco" Camps, ambdós militants del seu partit, i ja no continuo perquè en sortiria esguitxada tota la noblesa, "duques" i la resta de putiferi d'aquesta merda d'estat.

L'àngel del gueto de Varsòvia

Fa uns mesos, vaig descobrir, casualment, l'existència d'aquest àngel. El seu nom és Irena Sendler, de religió catòlica i de nacionalitat polaca. Va morir el 12 de maig de 2008, a Varsòvia (Polònia), a l'edat de 96 anys. Durant la II Guerra Mundial, va treballar com a infermera al gueto de Varsòvia (els nazis permetien l'entrada de les infermeres polaques al gueto per evitar epidèmies com el tifus) i va salvar la vida a més de 2.500 nens jueus que, pràcticament, tenien la mort assegurada. Per treure'ls d'aquell infern amb vida i per no aixecar les sospites dels nazis, els anestesiava perquè no ploressin i els col·locava dins de caixes de cartró, sacs, bosses de patates,... etc. Qualsevol racó era bo per amagar i salvar la vida d'aquells nens jueus, arriscant la seva pròpia, dia sí i dia també. Un cop fora del gueto, els donava en adopció o els deixava en cases d'acollida. També els hi canviava el nom i cognoms reals perquè no poguessin ser identificats pels nazis. Només ella coneixia la verdadera identitat dels nens que salvava, havia de ser molt discreta i mantenir el secret. Malauradament, el 20 d'octubre de 1943, la GESTAPO la va descobrir i empresonar. Els nazis la van torturar brutalment perquè parlés (de les pallisses que va rebre, li van trencar les dues cames), però en cap moment va delatar la identitat dels nens que havia salvat ni tampoc en va descobrir el seu parer. Era un secret. Finalment, els seus companys de la "Zegota" (consell per a l'ajuda de jueus) van subornar als nazis i la van alliberar poc abans que fos executada. Anys després, quan va sortir a la llum la seva història, molts dels nens que havia salvat la van reconèixer i van tenir l'oportunitat de donar-li les gràcies personalment. Malauradament, la majoria dels familiars d'aquells nens no van sobreviure a l'holocaust. Irena Sendler va ser nominada al Premi Nobel de la Pau l'any 2007 però, finalment, se'l va endur Al Gore. Tot i que va salvar moltes més vides que Schindler (Schindler va salvar unes 1.100 persones), sempre es va mantenir a l'ombra, vivint amb humilitat, com una ciutadana més. Però el que va fer aquest àngel va ser grandiós, èpic i de gran valentia. Per aquest motiu, crec que es mereix que la seva història sigui coneguda, recordada i que, finalment, surti a la llum: L'àngel del gueto de Varsòvia.

El PP no escolta Catalunya

El Partit Popular no entén res de res, ni ho vol entendre. El fet que hagi estat el partit més votat en les darreres eleccions generals, obtenint una majoria absoluta i aclaparadora, és una de les raons per les quals no escolta Catalunya. No hi ha res a canvi, res a guanyar i, per tant, no interessa.
El trist, però, no és que pacti amb els partits catalans quan li convé, sinó que el que em sembla inacceptable és que amenaci a Convergència i Unió amb no donar-li el suport parlamentari dins la cambra catalana, supeditant els interessos del Partit Popular español als interessos de Catalunya. És a dir, si Convergència i Unió vota en contra de la investidura de Rajoy, el PP català actuarà i "castigarà" a CIU per la seva falta de lleialtat. El PP no entén una cosa: CIU no pot votar a favor d'un President del govern espanyol que no vol sentir ni parlar d'aspiracions nacionals, que no paga el que deu a Catalunya i que infringeix la llei amb total impunitat. Sr. Rajoy, pagui el que el govern d'Espanya deu a la Generalitat de Catalunya, segons marca l'Estatut de Catalunya que, per si no ho recorda, té rang de llei orgànica. Suposo que vostè, que ha aprovat les dures oposicions d'accés al cos de Registradors de la Propietat, n'està més que assabentat i sinó, ja ens trobarem als tribunals. I sí, aquesta és una amenaça que espero i desitjo que el govern de la Generalitat compleixi i faci realitat, perquè en un estat de dret, la llei s'ha de complir, interessi o no interessi Sr. Rajoy.