Segons la definició donada pel IEC (segona edició) el feminisme és un "moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres". Si som coherents amb aquesta definició oficial, moltes de les dones que es declaren feministes no ho són o ho són a mitges. Per exemple, una dona que deixa de treballar fora de casa i decideix lliurement dedicar la seva vida a cuidar de la família i la llar, és menys feminista que una altra que no ho fa? La critiquem i la jutgem amb antelació sense conèixer la seva voluntat en la presa d'aquesta decisió. I aquest és el nostre problema, que ens basem en estereotips o en patrons culturals establerts. La dona és un sexe meravellós i complex, sovint menyspreat socialment, és cert. No podem obviar la realitat: en l'àmbit laboral està menys valorada que l'home i la seva retribució econòmica és menor (tot i que realitza les mateixes funcions que l'home), té poca presència en els consells d'administració de les grans companyies i en els càrrecs governamentals, és jutjada per la seva curta o llarga trajectòria sentimental, per la seva aparença i manera de vestir i moltes altres barbaritats que sabreu de sobres. Res que no sapigueu, vaja. Les arrels culturals en aquest aspecte són molt fortes al nostre país i costarà arrencar les males herbes. No som tant diferents com ens pensem dels països que tantes vegades critiquem per la vulneració que, constantment, fan del principi universal de no discriminació per raó de sexe. Contràriament, algunes tribus africanes s'organitzen mitjançant un sistema matriarcal (evidentment, tampoc és un sistema igualitari, però és exemplificatiu). Algunes de nosaltres hem nascut en una família on els parents col·laterals de segon grau masculins rebien un tracte "subtilment" favorable respecte del que rebien les noies. En el meu cas, als meus germans els deixaven sortir fins més tard que a mi, fumar dins de casa, sortir amb noies sense impediments, mai anaven a comprar ni estenien la roba. Amb el temps, una va creixent i veient el panorama, es dóna compte que això no va amb ella i comença a actuar com ho faria un noi. Aquesta va ser la meva decisió als voltants de l'edat de 15 anys: faria el mateix que feien ells. Com era d'esperar, aquesta decisió em va portar uns quants maldecaps però, vist des de la distància, no me'n arrepenteixo, essent conscient que no vaig fer res diferent del que feien ells i, per tant, no havia de permetre que m'invaís cap sentiment de culpabilitat. Qualsevol pas que feia anava seguit d'un grapat de retrets (tant dins com fora de casa) pel sol fet de ser una noia que volia ser tractada com un noi. No he canviat gens des d'aleshores. Cada dia continuo lluitant perquè em tractin com a un home però sense deixar de ser una dona. També sóc conscient que no tots els homes són capaços d'acceptar tenir a algú al seu costat que els tracti de tu a tu, és una de les limitacions intel·lectuals més esteses entre el sexe oposat, per molt que ells ho neguin. Reconeixem-ho, de vegades ens hem fet les tontes per no ofendre'ls. Doncs jo us recomano que, si encara no ho feu, apliqueu el següent mètode disuasori (fantàstic per desempallegar-te dels cargols) consistent en demostrar en tots els àmbits de la vida que sou (si és que realment ho sou) més intel·ligents que els vostres homòlegs masculins, i si no són capaços d'acceptar-ho és que tenen un problema molt greu i, probablement, no mereixin ni un segon de la vostra valuosa vida.
0 comentaris:
Publica un comentari